■ pensar

Etimologia: del ll. pensare, freqüentatiu de pendĕre, pensum ‘pesar’, per via semiculta, amb sentit translatici de ‘pesar mentalment, meditar’ 1a font: s. XII, Hom.
    verb
  1. intransitiu
    1. filosofia Copsar intel·lectualment, conscientment, exercir l’home la facultat de jutjar, d’abstreure, de fer inferències, etc.
    2. Posseir la facultat de pensar. Jo penso, doncs jo soc.
    3. pensar a (fer alguna cosa) No oblidar-ho. No he pensat a dir-li-ho: se me n’ha anat de la memòria.
    4. pensar en (una persona, una cosa) Tenir-la present a l’esperit. En qui penses? En què penses? Mai no penses en mi.
  2. transitiu Concebre, judicar, alguna cosa, tenir el propòsit de fer alguna cosa. Ja et diré el que ell pensa. No diu mai el que pensa. Nosaltres pensem sortir a les sis.
  3. pronominal
    1. Creure. Qui et penses que és? Jo em penso que és boig.
    2. usat absolutament Veure’s en imminent perill d’un mal, cuidar. Ahir vaig pensar matar-me: fou per miracle que no em vaig estimbar.
    3. ni pensar-hi! (o ni pensar-ho!) Expressió per a negar enèrgicament una cosa.Vols que em llanci en paracaigudes? Ni pensar-hi!
    4. pensar-s’hi (o pensar-s’hi bé) No llançar-se a fer una cosa a la babalà.