■ parlar1

Etimologia: del ll. vg. parabolari ‘fer comparacions; contar historietes’, der. del ll. parabŏla ‘comparació; al·legoria’ 1a font: 1178
    verb
  1. intransitiu
    1. Expressar allò que hom pensa mitjançant el llenguatge articulat. És mut: no parla. El nen ja diu algunes paraules, però encara no parla. Parla bé, correctament, elegantment, eloqüentment. Parlar en públic. Parlar a algú. Parla, home, què vols? Parlar d’algú. Parlar bé, malament, d’algú. Parlar de negocis, de política. Parlar a favor d’algú, contra algú.
    2. Perorar en públic. El diputat X parlarà a la sessió de demà. Demanar per parlar.
    3. fer parlar algú Obligar algú a respondre o a dir allò que volia callar.
    4. ni parlar-ne! Ni pensar-hi! Dius que vols anar a la discoteca? Ni parlar-ne!
    5. no parlar amb (algú) No fer-s’hi, no tenir-hi tractes. Fa temps que no parla amb el seu pare.
    6. parlar (un jove) amb una noia Tenir relacions amoroses amb ella, festejar-hi.
    7. parlar clar Amb franquesa, amb el cor a la mà.
    8. parlem-ne! Expressió per a indicar la voluntat de diàleg, de no precipitar un tracte, de no donar per definitiu un judici, una afirmació, etc.
    9. qui parla! Exclamació amb què hom vol indicar que aquell que parla o ha parlat de defectes d’altri pateix dels mateixos defectes.
  2. pronominal Fer-se. Estan renyits: no es parlen. Ja es tornen a parlar.
  3. intransitiu
    1. Tractar, en un escrit. L’autor de l’obra no parla d’aquesta qüestió. El llibre no en parla, d’aquell fet.
    2. per analogia Aquest acte de generositat parla molt a favor seu. Té uns ulls que parlen. Parlar amb signes.
  4. intransitiu Articular mots. Té un papagai que parla molt. Parlar amb el nas. Parlar entre dents. Parlar papissot. Parlar alt, baix.
  5. transitiu Emprar tal o tal idioma per a expressar els seus pensaments. Parlo francès, alemany i italià. El castellà, no el parlo gaire bé.
  6. transitiu Dir. Parlar bestieses.



    7. Vegeu també:
    parlar2