■ ordinari
| | ordinària

Etimologia: del ll. ordinarius, -a, -um, íd. 1a font: s. XIV, Consolat
  1. adjectiu
    1. Segons l’ordre establert o acostumat. Sessió ordinària.
    2. De costum. Exàmens ordinaris.
    3. Que s’esdevé habitualment.
    4. dret Dit del judici que s’acomoda a les disposicions processals generals o per al qual no hi ha establert un procediment especial.
    5. ordinari de la missa litúrgia Successió dels texts invariables de la missa (per oposició al propi), sobretot, les peces de cant (Kyrie, Glòria, Credo, Sanctus i Agnus).
    6. ordinari de l’ofici litúrgia La part invariable de l’ofici diví.
    7. resolució ordinària dret Interlocutòria o providència que lliura el jutge perquè es faci o executi allò que demanin les parts.
  2. masculí Despesa normal, de cada dia, d’una casa.
  3. masculí Correu que funciona en períodes fixos (oposat a extraordinari).
  4. masculí i femení Individu que va i ve regularment d’una localitat a una altra i fa les comissions que li encomanen.
  5. adjectiu
    1. Mancat de distinció, vulgar.
    2. D’escàs mèrit.
    3. De classe inferior. Drap ordinari. Gent ordinària.
  6. adjectiu dret canònic Dit del poder de jurisdicció vinculat a un ofici eclesiàstic i que hom posseeix en virtut de l’ofici rebut.
  7. masculí
    1. dret canònic Jerarquia eclesiàstica que posseeix el poder ordinari: el papa, els bisbes residencials, els abats nullius o bé, en cas de vacant, els vicaris generals, els administradors apostòlics, els vicaris i prefectes apostòlics i, finalment, els superiors majors dels ordes religiosos clericals exempts.
    2. Antic llibre orientador en la manera de celebrar la missa i l’ofici, que indicava per ordre els íncipits de cada fórmula litúrgica.
  8. masculí fisiologia Menstruació.
  9. masculí història del dret català Jutge ordinari.
  10. d’ordinari locució adverbial Segons l’ordre acostumat, habitualment.