■ ocórrer

Etimologia: del ll. occurrĕre ‘anar a l’encontre’ 1a font: s. XIV, Muntaner
    verb intransitiu
  1. Esdevenir-se, succeir. En aquella casa va ocórrer una desgràcia.
  2. litúrgia Escaure’s en un mateix dia dues festes.
  3. Venir al pensament. De sobte, li ocorregué una solució.
  4. Ésser present en una substància, una solució, etc. La fibra ocorre en els teixits animals.