■ mínim | mínima

Etimologia: del ll. minĭmus, -a, -um, íd., superlatiu de parvus ‘petit’ 1a font: 1490, Tirant
  1. [abreviatura mín.]
    1. adjectiu i masculí Que ateny el valor o el grau més petit possible. Una quantitat mínima de sucre. La llei del mínim esforç. El mínim de consum d’electricitat.
    2. adjectiu per extensió Molt petit o molt poc important.
    3. femení Valor mínim que poden atènyer certes magnituds físiques variables amb el temps, com ara la temperatura, la pressió, etc.
    4. com a mínim locució adverbial Pel cap baix, si més no, almenys.
  2. adjectiu i masculí i femení catolicisme Dit del religiós d’un orde mendicant fundat el 1435 per Francesc de Paula.
  3. adjectiu i masculí àlgebra En un conjunt ordenat, dit de l’únic element que és més petit que cadascun dels altres elements del conjunt.
  4. femení música En la notació proporcional, rombe blanc que expressava el valor més curt.
  5. mètode dels mínims quadrats estadística Donat un conjunt de n punts del pla, (x1, y1), (x2, y2), ..., (xn, yn), mètode que permet de trobar l’equació y = mx+b de la recta que compleix la condició d’ésser la que més s’apropa als punts donats.
  6. mínim relatiu (o simplement mínim) anàlisi matemàtica Valor que pren una funció f(x) en un punt x = a quan aquest valor és menor que els valors de f(x) en els punts immediatament anteriors i posteriors al punt a.