■ lògic | lògica

Etimologia: del ll. td. logĭcus, -a, -um, i aquest, del gr. logikós ‘relatiu al raonament’, der. de lógos ‘paraula; raó; discussió’, i aquest, de légō ‘dir’ 1a font: s. XIV, Llull
    1. adjectiu Relatiu o pertanyent a la ciència de la lògica.
    2. adjectiu i masculí i femení Entès en lògica, conreador d’aquesta ciència.
  2. adjectiu
    1. Conforme a les lleis del raonament.
    2. Fet amb lògica, mitjançant un raonament rigorós.
    3. D’acord amb allò que es pot inferir lògicament dels esdeveniments precedents.
    4. Que raona d’una manera lògica.
    5. Dit de l’anàlisi gramatical dels termes d’una proposició.
  3. femení
    1. Manera rigorosa de raciocinar, seguint les lleis del raonament.
    2. figuradament Encadenament racional de les coses.
    3. filosofia i lògica Ciència que estudia sistemàticament els enunciats vàlids o formalment veritables o que tracta de la relació de conseqüència entre enunciats.
    4. lògica algèbrica matemàtiques Estudi algèbric de la lògica com a llenguatge.
    5. lògica electrònica automàtica, automació i electrònica Teoria matemàtica que permet d’establir mètodes algèbrics per a l’estudi i la resolució de problemes de commutació dels circuits elèctrics.
  4. adjectiu automàtica, automació i electrònica Dit del dispositiu, circuit, etc., basat en els principis de la lògica electrònica.
  5. llenguatge lògic gramàtica Dit d’aquell llenguatge en què té preponderància la funció representativa.
  6. ordre de mots lògic gramàtica Ordre de mots ajustats al model més habitual d’una llengua.