■ locució

Partició sil·làbica: lo_cu_ci_ó
Etimologia: del ll. locutio, -ōnis, íd. 1a font: 1696, DLac.
    femení [abreviatura loc.] lingüística
  1. Forma particular de llenguatge.
  2. per extensió Manera d’expressar-se. Una locució viciosa. Té una locució defectuosa.
  3. Combinació fixa de dos o més mots, units sovint per una sintaxi particular, amb sentit unitari i familiar a una comunitat lingüística. Ex.: locucions substantives (cop d’ull, punt d’honor), adjectives (fet un mar de llàgrimes, [ésser] de mira’m i no em toquis), verbals (fer forrolla, fer denteta, anar de tort), adverbials (a correcuita, a entrada de fosc), conjuntives (posat que, per tal com, malgrat que), prepositives (a despit de, gràcies a, en virtut de), etc.
  4. Per oposició a il·locució i perlocució, dimensió dels actes de parla que en determina l’elaboració i emissió com a enunciats.