■ ironia

Partició sil·làbica: i_ro_ni_a
Etimologia: del ll. ironīa, i aquest, del gr. eirōneía ‘interrogació fingint ignorància; dissimulació’ 1a font: s. XIV, Eiximenis
    femení
    1. Figura retòrica que consisteix a expressar una intenció amb un llenguatge de significat aparentment contrari, com a retret o burla.
    2. Forma d’humor que adopta aquest recurs.
  2. [sovint en pl] figuradament Esdeveniment contrari al que hom té dret a esperar.
  3. filosofia Procediment interrogatori utilitzat per Sòcrates, el qual, fingint d’ignorar una cosa, demostrava que en tenia un coneixement superior al del seu interlocutor que presumia de saber-la.