instrumentatiu
| | instrumentativa

Partició sil·làbica: ins_tru_men_ta_tiu
Etimologia: formació culta analògica sobre la base del b. ll. instrumentatus, participi de instrumentare ‘consignar en un document’
adjectiu lingüística Dit del verb que, ensems amb l’acció, expressa l’instrument amb què aquesta és acomplerta.