■ induir

Partició sil·làbica: in_du_ir
Etimologia: del ll. inducĕre ‘conduir, introduir, induir’ 1a font: s. XIV, Llull
    verb transitiu
  1. Emmenar algú a alguna cosa. La inexperiència el va induir a l’error.
  2. electricitat Produir fenòmens d’inducció.
  3. filosofia Inferir per inducció.