■ imperatiu | imperativa

Partició sil·làbica: im_pe_ra_tiu
Etimologia: del ll. imperativus, -a, -um, íd. 1a font: s. XIV, Eiximenis
  1. adjectiu
    1. Que conté, que denota, un manament, una ordre.
    2. Que no pot ésser evadit o evitat. Un deure imperatiu.
    3. mode imperatiu (o simplement imperatiu) gramàtica Mode verbal, amb funció lingüística purament apel·lativa o actuativa, que expressa una ordre o bé una prohibició.
  2. masculí ètica
    1. Forma en què hom expressa els manaments ètics.
    2. imperatiu categòric Imperatiu que no és condicionat per cap fi.