■ harmònic | harmònica

Etimologia: del ll. harmonĭcus, -a, -um, íd. 1a font: 1803, DEst.
  1. adjectiu
    1. Relatiu o pertanyent a l’harmonia.
    2. Conforme a les lleis de l’harmonia.
    3. Que produeix harmonia. L’Univers forma un tot harmònic.
  2. masculí física i matemàtiques Cadascun dels termes de la sèrie de Fourier d’una funció periòdica.
  3. masculí fonètica, fonologia Membre acústic simple que s’integra amb altres mitjançant unes lleis regulars per a determinar una ona composta.
  4. adjectiu música Dit dels sons secundaris o concomitants en els quals es descompon un so musical.
  5. masculí música En l’orgue, nom d’un joc en el qual els tubs tenen orificis que ocasionen una divisió en la columna d’aire en vibració.
  6. femení música
    1. Instrument de vent format per una sèrie de llengüetes, col·locades en petits conductes arrenglerats en una caixeta dotada d’obertures.
    2. En la classificació organològica moderna, nom donat als aeròfons en els quals el so es produeix mitjançant la vibració de llengüetes metàl·liques en un corrent d’aire il·limitat.
  7. adjectiu geologia Dit del plec que té tots els estrats igualment deformats i conserven el paral·lelisme.