■ frustrar

Etimologia: del ll. frustrare, íd. 1a font: 1405
    verb transitiu
  1. Privar algú d’atènyer el que esperava. Frustrar algú en les seves esperances.
    1. Deixar sense efecte un propòsit.
    2. Portar a no res un pla, un desig, etc. Els vigilants van frustrar l’intent de fuga.
    3. per analogia Ha frustrat les nostres esperances.
    4. dret penal Deixar sense efecte un propòsit delictiu.