■ feble

Etimologia: del ll. flēbĭlis, amb dissimilació de la primera l 1a font: s. XIV, Llull
  1. adjectiu
    1. Deficient en força, en vigor o en intensitat, mancat d’aquestes qualitats. Tenir la vista, les cames, febles. Un cavall feble. Un corrent elèctric feble. Una remor feble.
    2. per extensió Una memòria feble. El malalt ha experimentat una feble millora. Tenir, un estat, l’economia feble.
    3. forma feble fonètica, fonologia Forma verbal que té la seva tonicitat en la desinència.
    4. posició feble fonètica, fonologia Posició ocupada per un so que no ofereix gaire capacitat de resistència i que fàcilment pot experimentar alteracions o que no s’acorda amb l’estructura fonològica de la llengua.
    5. pronom feble gramàtica Pronom inaccentuat, que sol anar immediatament al davant o al darrere del verb.
    6. síl·laba feble fonètica, fonologia Síl·laba que presenta una intensitat articulatòria poc forta.
    7. vocal feble fonètica, fonologia Dit de les semivocals (i i u) que, com a tals, mai no poden ésser unitats tòniques (caire, faula).
  2. adjectiu i masculí
    1. Dit de la persona mancada de força, d’energia, de vigor. La malaltia l’ha deixat molt feble. Els febles no poden resistir gaire l’esforç físic.
    2. figuradament Mancat d’energia moral, de decisió, etc., que cedeix fàcilment a la voluntat o al caprici dels altres, a les temptacions, etc. Ésser feble amb algú, envers algú. Voluntat, caràcter, feble. La carn és feble. Prendre la defensa del feble.
    1. adjectiu Que té escassa capacitat d’exercir una força, de fer resistència, etc. Un suport feble. Una nació feble.
    2. adjectiu figuradament Uns arguments molt febles. Una crítica feble. Un parer feble.
    3. masculí per extensió Costat o punt feble. El feble del teu discurs són les conclusions.
    4. el costat (o el punt) feble adjectiu Allò per què o en què algú o alguna cosa falla, és vulnerable, defectuosa, etc. La nansa és el punt feble de les gerres. Bé que sembla impossible, també té el seu costat feble.