■ extrem | extrema

Etimologia: del ll. extremus, -a, -um, íd., superlatiu de extĕrus (v. extra) 1a font: 996
    1. adjectiu i masculí Que en una direcció o successió donada és al darrer lloc, a l’últim de tot. L’Extrem Orient. Les províncies extremes de l’imperi Romà. L’extrem meridional d’Àfrica. És a l’extrem del pont. Els extrems dels dits.
    2. masculí i femení [f extrem] esports En el futbol i altres esports d’equip, jugador de la línia davantera que practica l’acció atacant per les zones laterals del camp de joc; ala.
    3. extrema dreta (o extrema esquerra) ciències polítiques Tendència radical extremada dins una línia política de dreta o d’esquerra, respectivament.
  2. figuradament
    1. adjectiu i masculí Que ateny el grau més alt o un grau molt alt, que excedeix al màxim o fortament allò que és mesurat, ordinari, etc. No hi fa extrem de fred ni extrem de calor. L’extrema gravetat de la situació. Una ignorància extrema. Un cas extrem. Una opinió extrema.
    2. adjectiu especialment Dit d’un mitjà enormement irregular o atzarós, al qual hom no recorre sinó com a última opció. Remeis extrems.
    3. en extrem locució adverbial Moltíssim, en el grau màxim. Em pesa en extrem d’haver-te ofès.
    4. portar a l’extrem (o a l’últim, o al darrer extrem) locució verbal Portar a ultrança.
    1. adjectiu i masculí Dit de cadascun dels dos punts, moments, graus, estats, etc., d’una cosa més distants l’un de l’altre. Van recórrer la costa d’extrem a extrem.
    2. adjectiu i masculí matemàtiques En una funció, punt on hi ha un màxim o un mínim.
    3. anar d’extrem a extrem (o passar, o anar, d’un extrem a l’altre) adjectiu, locució verbal i masculí figuradament Passar bruscament d’una actitud, una opinió, etc., a la contrària.
    4. els extrems es toquen adjectiu, locució verbal i masculí figuradament Expressió per a indicar que les coses oposades tenen sovint alguna semblança, sobretot quant als efectes.