■ exterior

Partició sil·làbica: ex_te_ri_or
Etimologia: del ll. exterior, -ōris, íd., comp. de extĕrus (v. extra) 1a font: s. XV
    [abreviatura ext.]
    1. adjectiu Situat fora d’un cos. Una causa exterior.
    2. masculí Porció d’espai que comença on un cos termina. Ací no ens arriben els sorolls de l’exterior.
    1. adjectiu Dit de la política, el comerç, etc., d’un país amb els països estrangers.
    2. masculí Estranger, conjunt d’estats altres que el propi. Notícies de l’exterior.
    1. adjectiu Situat a la part d’un cos que mira enfora, visible de fora estant. La capa exterior d’un terreny. La roba exterior.
    2. adjectiu figuradament Una religiositat exterior.
    3. masculí Part d’un cos que mira enfora. L’exterior d’un edifici.
    4. adjectiu i masculí especialment Que té balcons o finestres que donen a un espai obert (carrer, plaça, etc.). En aquesta casa lloguen dos exteriors i un interior.
    5. masculí especialment Aspecte, manera d’anar, etc., d’una persona. Té l’exterior d’un home de bé.