■ estrany | estranya

Etimologia: del ll. extraneus, -a, -um ‘exterior, aliè, estranger’ 1a font: s. XIV, Llull
  1. adjectiu
    1. [oposat a propi] Que és d’una altra família, d’un altre país, d’un altre grup, etc.
    2. Que no té relació amb algú. Aquests dos pobles abans eren estranys l’un a l’altre.
    3. Desconegut d’algú. La seva fesomia no m’és estranya.
    4. Que no té part en una cosa; aliè. Això és estrany a la qüestió. Ell era estrany a la conxorxa.
    5. Introduït accidentalment, especialment en l’organisme.
    1. adjectiu No freqüent o usual. Té una veu estranya. Avui el cotxe fa un soroll estrany.
    2. adjectiu Que ofereix quelcom d’inexplicable o extraordinari, que excita la curiositat, la sorpresa, l’admiració, etc. Una casa plena de sorolls estranys.
    3. fer estrany locució verbal Causar estranyesa.
  3. masculí i femení
    1. dret Persona a la qual és donada una herència o un llegat sense tenir vinculació familiar amb el qui atorga testament.
    2. En general, persona aliena a una família.
    3. dret català i història Persona que estava fora de la dependència d’un pare de família.
  4. masculí i femení història del dret
    1. Estranger, foraster.
    2. Persona que era de ciutat, vila o lloc o demarcació territorial, reial o baronial, distint d’aquells on es trobava, o també persona que pertanyia a una altra vegueria o a una altra diòcesi.
  5. adjectiu partícules elementals Dit d’una partícula amb un nombre d’estranyesa no nul.
  6. masculí dialectal botànica i jardineria Crisantem.