■ espantar

Homòfon: espentar
Etimologia: del ll. vg. *expaventare, der. de expavēre ‘témer’, der. també de pavēre, íd.; en cat. ant. tenim també espaventar 1a font: s. XIV
    verb
    1. transitiu Causar espant. Amb aquestes ulleres fosques espantes la canalla. Les teves paraules no ens espanten.
    2. transitiu i usat absolutament Això sí que espanta.
    3. pronominal S’espanta de seguida. Quan sento sorolls a la nit m’espanto.
    1. transitiu Fer fugir amb amenaces, gests violents, etc. Espanta les mosques amb la mà.
    2. pronominal Fugir. Si el cavall s’espanta l’haurem d’empaitar.