■ enyorar

Etimologia: del ll. ĭgnōrāre ‘ignorar’, que prengué després el sentit de ‘ignorar on és algú’, i després el de ‘trobar-lo a faltar’ 1a font: s. XIV, Llull
    verb
  1. transitiu
    1. Sentir pena d’ésser absent d’un país, d’haver perdut algú o alguna cosa. Enyorar, algú, la seva terra.
    2. Trobar a faltar alguna cosa o persona absent, desapareguda. Quan es van emportar el seu germà, els primers dies l’enyorava. Aquells berenars per les fonts, els enyoro.
  2. pronominal Ací, m’hi enyoro, jo! No t’enyoraràs pas, lluny de nosaltres? Enyorar-se d’algú.