■ enconar

Etimologia: del ll. ĭnquĭnare ‘tacar, corrompre’, en ll. vg. ‘aviciar’ i d’aquí ‘avesar’, a través d’una pronúncia -kue-, reduïda després a -co-, enconar 1a font: s. XIII, Vides
    verb
  1. transitiu
    1. Donar la primera llet a un infant. La Maria va enconar el meu fill.
    2. per extensió Fer que un animal jove aprengui de menjar donant-li les primeres menjades.
    3. Posar mel o una altra cosa suau en el paladar d’un nadó per fer-li agafar el gust de mamar.
  2. figuradament
    1. transitiu Fer agafar a algú el gust, l’habitud, d’una cosa. L’han enconat en aquestes idees.
    2. pronominal S’encona en tots els costums estrangers.