■ dur2 | dura

Etimologia: del ll. dūrus, -a, -um, íd. 1a font: s. XIII, Desclot
  1. adjectiu Molt resistent a ésser penetrat, ratllat, que no cedeix fàcilment a la pressió. El diamant és el cos més dur: ratlla tots els altres cossos. La fusta dura de l’alzina. El roure és més dur que el poll. Dur com un os.
  2. adjectiu
    1. Menys bla o flexible del que li és propi o del que hom voldria. Una carn dura. Un matalàs dur. Un ou dur. Pa dur. Els cigrons han quedat durs.
    2. anar dur Fer els excrements molt espessos, patir restrenyiment.
  3. adjectiu Difícil d’acomplir, que exigeix un esforç, que provoca un patiment físic o moral. Una tasca dura, un treball molt dur. Una costa molt dura de pujar. Un càstig dur. Un hivern dur. Portar una vida dura. Una malaltia dura de passar.
  4. adjectiu Que oposa resistència a funcionar. Aquest cotxe té les marxes molt dures. L’aixeta, la porta, va dura.
  5. adjectiu Mancat de suavitat o de fluïdesa. Una paraula, una resposta, una mirada, dura. Un so dur. Una pintura de tons durs. Un estil dur. Té les faccions molt dures.
  6. figuradament
    1. adjectiu Difícil d’influir, poc sensible a les impressions. Tenir l’orella dura, ésser dur d’orella. Ésser dur a la fatiga.
    2. adjectiu Incapaç de sentir compassió, pietat, excessivament rigorós. Tenir el cor dur, ésser dur de cor. Un jutge molt dur.
    3. masculí i femení per extensió Persona impassible, impertorbable, que afecta indiferència envers els altres, especialment els del sexe oposat.
    4. adjectiu fotografia Dit del material sensible que necessita de molta llum per a impressionar-se i que dona imatges molt contrastades.
    5. tenir el cap (o la closca, o la testa, etc.) dur (o dura) (o ésser dur de cap, o ésser un cap dur, o ésser dur) Costar-li, a algú, d’entendre les coses o de canviar d’opinió.
    6. tenir la pell dura Ésser insensible als retrets.


    7. Vegeu també:
    dur1