Accessory
Etimologia: del ll. directus, -a, -um, íd.
Body
-
- adjectiu Que va de dret al seu objecte o al seu terme, que va d’un punt a l’altre sense deturar-se en els punts intermediaris. Camí directe.
- adjectiu Sense intermediaris, immediat. Mitjans directes. Ésser partidari de l’acció directa. Un atac directe contra algú.
- adjectiu Planer, sincer. És un xicot molt directe. Empra un estil directe i cordial.
- adjectiu Dit de la manera d’expressar-se, d’enunciar, que empra la primera persona. Discurs directe.
- adverbi Directament, de dret. Anar directe als fets.
- adjectiu transports Dit del tren, el vapor, etc., que va d’un lloc a un altre sense fer parades intermèdies.
- cas directe En llatí, dit del nominatiu.
- complement directe gramàtica Nom donat al complement del verb que representa l’objecte de la significació verbal, anomenat també complement objecte o objecte directe.
- cop directe (o simplement directe m) esports En el futbol i altres esports d’equip, càstig consistent a llançar la pilota, des de la posició on ha estat comesa la falta, contra la porteria de l’equip sancionat.
- cop directe (o simplement directe m) esports En la boxa, cop de puny ràpid i breu llançat a l’altura de l’espatlla amb l’ajut del cos, indistintament amb l’un puny o l’altre.
- en directe locució adjectiva i locució adverbial radiotècnia i televisió Dit de l’emissió o del programa transmès al mateix moment d’ésser efectuat. Un concert en directe. El partit serà retransmès en directe.
- marxa directa (o simplement directa f ) automòbil, automobilisme i tecnologia Marxa que transmet a l’arbre secundari la mateixa velocitat del primari.
-
adjectiu
- Que segueix l’ordre normal o més general (per oposició a invertit o a invers).
- construcció directa (o ordre directe) gramàtica Construcció que presenta els components fonamentals d’una oració ordenats d’una manera considerada lògica (subjecte+verb+atribut).
- estil directe gramàtica Manera de reproduir textualment un enunciat en un altre discurs o procés d’enunciació.