■ dinou

Partició sil·làbica: di_nou
Etimologia: del ll. decem et novem, íd., a través d’una forma medieval desenou (1380) 1a font: s. XIV
  1. adjectiu Divuit més un. Ahir va fer dinou anys.
  2. adjectiu i masculí i femení Que fa dinou; dinovè. L’any dinou abans de Crist. És la dinou de la classe.
  3. [plural dinous] masculí
    1. El nombre dinou, 19. Ja s’ha fet el sorteig i ha sortit el dinou.
    2. per extensió Cosa designada amb el nombre dinou. Vaig al dinou del carrer de Sant Tomàs.
  4. masculí i femení Les dinou últimes.
  5. les dinou La dinovena hora des de les dotze de la nit; les set del vespre. L’avió surt a les dinou trenta.