■ declinar

Etimologia: del ll. declinare, íd. 1a font: s. XIII, Vides
    verb
  1. intransitiu
    1. Separar-se o desviar-se d’una direcció determinada.
    2. especialment astronomia Ésser un astre a una certa distància de l’equador celeste.
    3. especialment geografia i topografia Formar una agulla imantada o un pla vertical un cert angle amb el meridià.
  2. transitiu
    1. Refusar, no acceptar. Ha declinat aquest honor. Declinem tota responsabilitat.
    2. dret Refusar un jutge per incompetència de jurisdicció.
  3. intransitiu
    1. Baixar després d’haver atès el punt culminant de la carrera. El sol ja començava a declinar.
    2. figuradament Disminuir, decaure, encaminar-se a la seva fi o extinció. La seva influència declina.
  4. transitiu gramàtica Analitzar les diverses formes que l’article, el substantiu, l’adjectiu i el pronom poden presentar d’acord amb els paradigmes de la declinació a què pertanyen.