■ concòrdia

Partició sil·làbica: con_còr_di_a
Etimologia: del ll. concordia, íd. 1a font: s. XIV, Llull
    femení
  1. Estat d’harmonia que resulta de l’acord dels sentiments, de les idees, etc., entre dues persones o més. Viure en concòrdia. Pertorbar la concòrdia.
  2. Acord per estipulació o convinença. La concòrdia d’una batalla.
  3. dret català i història
    1. Contracte pel qual hom perdonava les pensions degudes en els censos.
    2. Conveni entre el rei i les autoritats eclesiàstiques sobre qüestions de jurisdicció i d’interessos comuns.
  4. història Entesa entre diverses poblacions reials o senyorials per a fer cara a bandolers, lladres i altres malfactors amb una sola organització de milícia.