■ conciliar1

Partició sil·làbica: con_ci_li_ar
Etimologia: del ll. conciliare, íd. 1a font: 1696, DLac.
    verb
  1. transitiu Posar d’acord per mitjans persuasius (dues persones o més) sobre un punt en litigi. El jutge concilià les parts.
    1. transitiu Posar d’acord, fer compatibles, sense violència (coses que semblen contradictòries). Conciliar els extrems. Conciliar dos texts.
    2. pronominal En el fons la seva teoria es concilia bé amb la tradicional.
  3. pronominal
    1. Guanyar-se 1 4 i 5. S’ha conciliat el respecte de tothom amb la seva conducta.
    2. per extensió Es concilià el favor del ministre.


    4. Vegeu també:
    conciliar2