■ cicatriu

Partició sil·làbica: ci_ca_triu
Etimologia: del ll. cicatrix, -īcis, íd. 1a font: c. 1800
    femení
  1. patologia Teixit de neoformació destinat a reparar les pèrdues de substància dels òrgans i dels teixits.
  2. botànica En una planta, senyal que deixa la caiguda d’una fulla, una bràctea, etc.