■ caire

Partició sil·làbica: cai_re
Etimologia: del ll. quadrum ‘quadrat, pedra escairada’, der. de quattuor ‘quatre’ 1a font: s. XIV, Llull
    masculí
    1. Aresta de l’angle sortint que formen dues cares contigües d’un cos polièdric. Un caire viu.
    2. aeronàutica Element estructural que constitueix la part anterior o posterior de l’ala d’un avió.
    3. aeronàutica En un perfil aerodinàmic, punt de tangència del perfil amb una recta vertical del seu pla, orientat segons els eixos de referència de l’aeronau.
    4. fer caires (a un objecte rodó) Fer-lo políedre.
    5. matar un caire Fer-lo desaparèixer, per exemple arrodonint l’objecte en la proximitat de l’aresta.
  2. figuradament Aspecte. La discussió agafà un altre caire.
  3. al caire de l’abisme figuradament Al punt en què és imminent la caiguda en el mal, en quelcom d’abominable.