■ bleir

Partició sil·làbica: ble_ir
Etimologia: d’origen incert, possiblement de l’arrel indoeuropea bhle-, bhel- ‘esgrogueït, moradenc’, sense que es pugui precisar si és preromana o germànica 1a font: c. 1880
    verb
    1. transitiu Cremar, abrusar. No toqueu això sense drap, que bleeix les mans.
    2. pronominal Cremar-se, socarrar-se. S’ha bleït el peix.
  2. transitiu Apallissar. El bleïen a cops d’escombra.