■ beatitud

Partició sil·làbica: be_a_ti_tud
Etimologia: del ll. beatitūdo, -ĭnis, íd. 1a font: s. XV
    femení
  1. Felicitat perfecta; benaurança. La beatitud reflectida en una mirada.
  2. cristianisme
    1. Benaventurança o consumació definitiva de la persona en la visió de Déu, en la resurrecció de la carn i en la comunió dels sants.
    2. Títol honorífic donat al sant pare i a determinats patriarques d’esglésies orientals.