■ ablatiu1

Partició sil·làbica: a_bla_tiu
Etimologia: del ll. ablativus, -i, íd. 1a font: s. XIII
    masculí gramàtica
  1. Cas de la declinació llatina, sànscrita, etc., que denota principalment relacions de procedència (origen, causa, instrument).
  2. ablatiu absolut En la gramàtica llatina, construcció absoluta constituïda essencialment per un substantiu en ablatiu amb el qual concorda un participi.


    3. Vegeu també:
    ablatiu2