- Conjunt de mots i formes de parlar propi d'una nació.
llenguatge (→)
idioma
parla. La nostra parla suau... d'uns amb altres és prou entenedora (Maragall).
parlar (m.), llenguatge, sia llengua, dialecte, patuès, etc. Els parlars de França.
dialecte, parlar local, varietat regional d'una llengua.
patuès, parlar dialectal, esp. el privat d'una literatura i d'una gramàtica i emprat solament en la conversació.
vulgar (en oposició al llatí), expressió usada esp. a l'edat mitjana, quan la llengua literària solia ésser el llatí.
llengua vernacla o vernacular (no vernàcula), llengua de la contrada on hom ha nascut. Mot provinent del llatí vernaculus, indígena.
llengua materna, la llengua de la mare, la primera que hom parla.
llengua sàvia, el grec i el llatí.
llengua literària, la llengua tal com s'escriu, que de vegades divergeix de la llengua parlada (o familiar, o col·loquial).
estàndard, llengua comuna, que elimina al màxim els particularismes.
- Treure la llengua (en senyal de befa): Fer llengots (o llengotes). Llengotejar.
Vegeu també:
llengua2
© Manuel Franquesa