■ repudiar

Partició sil·làbica: re_pu_di_ar
Etimologia: del ll. repudiare ‘rebutjar; repudiar’, i aquest, de repudium ‘repudi’ 1a font: c. 1400, Canals
    verb transitiu
    1. Rebutjar una persona amb la qual hom té lligam social o afectiu. Els convilatans el repudiaren així que se sabé que era el lladre.
    2. especialment Rebutjar legalment el consort pel repudi. L’emperador repudià la seva muller amb falses acusacions.
  2. Renunciar lliurement a allò a què hom té dret, una herència, una successió. Va repudiar l’herència perquè no volia problemes amb el seu germà.
  3. Rebutjar.