■ lluir2

Partició sil·làbica: llu_ir
Etimologia: del ll. luĕre ‘satisfer, pagar un deute’ 1a font: 1400
    verb transitiu antigament dret català
  1. Satisfer els drets corresponents a un senyor directe per raó del lluïsme en el cas de transmissió de la finca emfitèutica.
  2. Reduir o redimir un cens o una altra obligació de caràcter real.
  3. Cancel·lar una servitud o una hipoteca.
  4. dret de lluir i de quitar Facultat que es reserva el venedor d’un bé a carta de gràcia de poder adquirir la cosa venuda pel preu mateix de la venda.


    5. Vegeu també:
    lluir1