■ confessar

Etimologia: del b. ll. confessare, der. de confessus, participi del ll. cl. confitēri, íd. 1a font: s. XIV, Llull
    verb
    1. transitiu Reconèixer o declarar (un acte, una idea, un sentiment, especialment secrets). Confessar un crim.
    2. pronominal El reu s’ha confessat culpable.
    3. transitiu i usat absolutament L’acusat ha confessat de seguida.
    1. transitiu Reconèixer o declarar (els pecats propis) voluntàriament a un sacerdot a fi de rebre l’absolució. Confessar un pecat.
    2. pronominal Confessar-se d’uns quants pecats.
    3. transitiu i usat absolutament Es moria i demanà per confessar.
    1. transitiu Oir de confessió, administrar el sagrament de la penitència. El capellà confessà el moribund.
    2. usat absolutament Un sacerdot que no confessa mai.
    3. transitiu figuradament Arrencar un secret (a algú).
  4. pronominal irònicament Parlar-se en veu baixa, explicar-se secrets. Aquests dos sempre es confessen.
  5. transitiu Declarar públicament, proclamar (les creences pròpies). Confessar la seva fe.
  6. confessar de ple (o de pla) Declarar (una cosa) sense amagar-ne res. A la fi va confessar de ple.