■ beat
| | beata

Partició sil·làbica: be_at
Etimologia: del ll. beatus, -a, -um ‘feliç’ 1a font: s. XIV
  1. adjectiu i masculí i femení
    1. Benaventurat, feliç.
    2. catolicisme Dit de la persona beatificada per l’Església.
    3. cristianisme Dit del benaventurat que frueix de la visió beatífica.
  2. femení
    1. Dona que porta hàbit religiós sense viure en comunitat ni seguir cap regla determinada, o que viu retirada sense, però, pertànyer a cap comunitat religiosa.
    2. Dona que viu amb altres en comunitat sota una certa regla.
  3. masculí i femení Persona molt devota, que freqüenta molt les esglésies i els llocs de devoció, que té una devoció estreta i minuciosa.