■ beneit
| | beneita

Partició sil·làbica: be_neit
Etimologia: del ll. benedĭctus, -a, -um, participi de benedicĕre
  1. adjectiu
    1. arcaisme Forma antiga del participi passat de beneir, usada en fórmules estereotipades o en pregàries. Beneita sou vós entre totes les dones. Pa beneit. Aigua beneita.
    2. donar (o vendre’s, etc.) (una cosa) com pa beneit Donar, vendre’s, fàcilment, ràpidament, abundosament.
  2. adjectiu i masculí i femení
    1. Que no té el cervell prou desenvolupat, mig idiota.
    2. Ximple, babau.
    3. beneit del cabàs vulgarment Completament ximple, beneit del tot.